Girona

L’Anglaterra del 1811 al 1817. Els Ludites

  • Actualitzat:
  • Creat:

A Anglaterra hi ha una llarga tradició de revoltes i aldarulls. La Revolució Anglesa del XVII n’és un bon exemple.

El partit Whig que s’imposa durant La Gloriosa, el 1688, va portar a terme una intensíssima activitat política, que comptava amb locals oberts a les principals ciutats, on hi havia participació de fusters, peixaters i altres treballadors i treballadores.

Però durant el XVIII hi ha nombrosos motins del pa. Estan vinculats sovint a l’amenaça de la fam més que no pas a la fam mateixa. Aquestes revoltes s’originaven en llocs populosos. Especialment en mercats. En moltes ocasions estaven relacionats amb topades a l’entorn del preu entre comerciants i agricultors i començaven per un episodi violent concret que acabava amb les masses involucrades per l’efecte contagi. Durant el segle XVIII els motins del pa no volien canviar el món i estaven fonamentats en una idea de justícia i de tenir drets col·lectius que estaven essent vulnerats. 

La llegenda diu que va ser Ned Ludd, el 1811, que amb un atac de ràbia, perquè l’empresari l’havia renyat per no treballar prou, va trencar totes les màquines de teixir. Aquest personatge va ser conegut, després, com a Capità Lud i d’aquí agafen el nom els Ludites. Aquest moviment ja no té només l’objectiu de menjar, sinó que protesta per una posició social que considerava injusta.

Entre 1811 i 1817, els Ludites tenen una presència constant a l’escenari polític britànic. Es desplacen 12.000 soldats a zones Ludites. Es produeixen unes pèrdues de 100.000 lliures. I es destrueixen unes 1.200 màquines. Per tant, les accions portades a terme per aquests grups tenen una envergadura important. 

Tradicionalment en història s’ha interpretat com a moviment fracassat, fet que ha fet que hagi estat mal investigat, perquè el pensament que quelcom ha acabat en derrota, fa que obtingui dels historiadors menys atenció. El fet, però, és que varen aconseguir endarrerir vint anys la introducció de maquinària a determinades indústries i les seves revoltes també comportaren resistir i mantenir salarials per la classe treballadora.

No és una hostilitat generalitzada contra totes les màquines. No es van destruir qualsevol mena de màquines, sinó que escollien les que tenien alta repercussió en treure la feina als obrers. Pretenien substituir el treball de les màquines pel retorn del treball dels homes i de les dones. Els seus objectius van ser l’atac contra els elements que entenen que estan transformant de manera injusta la seva vida, entesa com la feina que fan, la seva remuneració i també la llibertat i la dignitat gràcies al treball. 

No estem davant d’una lluita cega contra la tècnica i la mecanització, sinó que és una revolta de classe en contra de noves formes de producció que perjudiquen la vida dels obrers i les obreres. Es lluitava contra les màquines que prenien el treball. Però també ho feien contra la competència no qualificada que substituïa el treball gremial expert o també contra l’ús de productes estrangers que maldava en contra de sectors obrers i econòmics concrets a Anglaterra. Per tot això, la introducció de maquinària per part d’empresaris s’acostumava a fer en períodes de demanda de treball. Lentament es desplaçava i marginava el treball expert, que s’havia convertit en inútil a causa del desenvolupament tècnic. 

Els Ludites, en un moment d’intens canvi, tenien el suport de moltíssima gent, tant d’altres obrers com també de petits empresaris, que veien com una deslleialtat la introducció de la maquinària a les empreses més fortes.

Al costat dels Ludites, també hi havia les Trade Unions o Unions segons l’ofici. Sindicats. Els mateixos líders sindicals eren també, en moltes ocasions, Ludites. Són un producte del segle XVIII. A inicis del XIX, tenen experiència com a formes ofensives i defensives de l’organització dels treballadors. Es pagaven quotes i els recursos s’utilitzaven diners per ajudar a qui patia repressió. La vaga era la forma de lluita més difosa. Però també s’organitzaren, per exemple, en tallers cooperatius de venta directa a consumidors. 

Els patrons van reaccionar en contra de la bona organització política dels treballadors i van anul·lar lleis antigues que protegien el treballador o bé van prohibir que es reunissin per impedir activitats de revolta. També van acusar-los en moltes ocasions de ser jacobins. Així començà una lluita entre obres i burgesia que es prolongà al llarg de tot el segle XIX.

L’experiència Ludita demostra que la lluita obrera començà a Anglaterra quan la Revolució Industrial comportà que la majoria de persones, els treballadors i treballadores, visquessin pitjor del que ho havien fet mai. La màxima primera d’aquella lluita fou defensà tenir un treball digne amb uns drets associats. Aquest element de la dignitat en el treball per sempre més serà clau en el socialisme.

Paraules clau: